UN PARADÍS MOLT TERRENAL - Emio Greco

Aproximar-se a espais només coneguts per referències fantàstiques, paranormals, amaga un risc i una oportunitat. El paradís, el cel, l’infern, el purgatori, el limbo, són espais que estan definits per la fe, ningú n’ha tornat per explicar-nos com li ha anat. Per la fe, i per un llistat interminable de referències bibliogràfiques, icòniques, audiovisuals, etc que tenen el mateix origen.

Parlo de risc i d’oportunitat per igual perquè tal i com un té una llibertat aparentment absoluta per fer-ne una versió i interpretació lliure, sense que ningú pugui contradir-lo, és ben sabut que no podem – i sovint no ens interessa – deslligar el que som del que sabem, del que hem viscut i del que hem après. I en aquesta consciència, caure en tòpics excessius és molt fàcil. Fins on és el “meu” paradís, i fins a quin punt és el que tots coneixem? Fins on vull mostrar l’un, i fins on vull mostrar l’altre?

Emio Greco i Peter c. Scholten, amb "you PARA/DISO" es queden en un entremig incert en aquesta equació. A l’entrada de l’espectacle, repartien mostres amb un perfum creat especialment per a l’espectacle, i amb la pretensió d’haver embotellat la fragància del paradís. Volent ampliar la idea d’obra d’art Total, s’afegien als perfumistes els coreògrafs i l’arquitecte dissenyador de l’espai escènic, Minsuk Cho. Potser per això la incertesa: la juxtaposició dels tres no conformava un sol paradís, una sola versió ni proposava per tant una imatge suficientment suggestiva com traslladar-nos com a espectadors a al Paradise que es pretenia mostrar. És una llàstima.

I és curiós perquè a Hell Greco sí que ho van aconseguir. A Hell un en sortia amb una sensació de luxúria, de pecat, i la combinació de diferents disciplines escèniques conferia un ritme trepidant, aventurer, inconscient i en espiral que cada vegada et feia baixar més i més a les catacumbes.

Per què l’un sí i l’altre no? Naturalment, partim de la base que tot el que escric és la meva opinió personal, però jo apuntaria dos motius units en un de sol: la falta d’harmonia.

Un dels grans elements definitoris del paradís – del típic, no dic que hagi de ser així – és la idea de l’harmonia. En la peça de Greco espai escènic i vestuari no s’adiuen al tipus de moviment, i el perfum... el perfum va per lliure i un no acaba d’entendre el seu rol en tot plegat. I la sensació que les coses es fan perquè sí, o per provar-ho, no em solen agradar per norma.

El segon motiu també va en la mateixa línia. L’estil de Greco simplement quadra més amb l’infern que el paradís. El seu és un moviment sorgit de la lluita, del què queda quan has exhaurit físicament les opcions d’un motiu, o d’un gest. El residu és la seva potència. Sí que pot tenir el sentit de redempció, i de viatge solitari, ja que els sis ballarins extreuen residus diferents i en potenciar això Greco és un mestre, però no obstant això són motius i recerques que miren avall, amb salts però amb més recaigudes que projecten anhels però no triomfs ni arribades ni pau... Quin paradís més angoixant!

Les coreografies de Greco, per tant, si bé suggerents no duen a imaginar l’eteri. Els vels de l’escenografia sí, potser massa – a estones només hi faltava Sant Pere sacsejant les claus – però dansa, escenografia i perfum no semblaven haver estat realment posades al servi de la mateix idea de paradís. Era un risc, i una aventura... però el resultat disharmònic ha resultat ser molt terrenal. 


Jordi Ribot