(prèvia.
Aquesta reflexió està basada en els apunts de Roberto Fratini Serafide. No
copyright infringement intended etc.etc.)
JORDI RIBOT - El primer problema que ens trobem
quan parlem d’història de la dansa és que aquesta és experiencial, no deixa
rastre. Quan ens proposem historiar el teatre, per exemple, es genera un
ferotge debat entre els que defensen el text com a base històrica suficient, i
els que entenen que la dimensió espectacular, el fet, el moment, la
interpretació en si queda així sempre relegada a un segon terme.
En dansa aquest debat no existeix.
Per més que ja faci temps que es compta amb sistemes de notació coreogràfica –
Laban, Beneche – la dansa segueix essent interessant per la seva vivència
subjectiva, del moment. Sigui aquesta més formalista o més sensorial, més
narrativa o més abstracta... El Momentum és el seu principal objecte d’interès,
i així ha estat sotjada per filòsofs, pensadors i teòrics al llarg de tots els
temps. El que importa més en la dansa és la sensació, els flaixos de
significat, i la seva condició efímera. En aquest sentit, és curiós i donaria
per tot un altre article la idea que una cosa tant viva com la dansa hagi de
morir tan ràpid. És paradoxal.
Però tornant a la idea de com podem
estudiar la història de la dansa: en què es basa? Testimonis col·laterals,
documentsde societat, falsificacions mitjevals, mites, cròniques creades per
formar part de l’imaginari poètic... tot plegat ens aboca a un necessari
ACOSTAR-NOS a la veritat, i a la mercè de la nostra pròpia imaginació per
escollir un entrellat possible. És fascinant, ja que, quan veiem un espectacle
de dansa, solem trobar-nos amb una equació similar. La dansa funciona igual que
la seva pròpia història: d’una forma mítica.
El Mite, el del regne de
l’imaginari, el que defensa – i així s’aplica en la dansa – que hi ha elements
del destí de l’home que només es poden explicar en termes genèrics, simbòlics,
d’interpretació lliure. La dansa, així, la definició, el que s’entén i s’ha
entès per dansa, i per tan la seva evolució, és una suma de mites falsos,
d’interpretacions lliures. Però.... és això un problema? La a menys vàlida per
ser estudiada? NO. Perquè la història de la dansa, per mítica que sigui, no
deixa de ser la millor aproximació que tenim per entendre la relació estreta i
existent entre DANSA i REALITAT.
En essència, la dansa és una art
muda, que converteix el cos, aquest cos tosc i humà i terrenal en signe. Per
narratiu que sigui l’espectacle, la dansa mai partirà de la claredat del
llenguatge, duent a una tensió eterna entre el que es vol expressar i la
impossibilitat de fer-ho de forma clara: poques coses hi ha de més reals i
humanes que aquesta afirmació.
La dansa és confusa, laberíntica,
una suma de signes elusius que ens volen donar “una idea de”, convertint-se
sense voler-ho, potser, en una gran defensora de l’AMBIVALÈNCIA de la veritat.
Per tancar, és la mateixa relació
que s’estableix entre el mite davant la història, o que la història de la dansa
respecte al seu objecte d’estudi.
Ambivalent, doncs. I què? Walter
Benjamin deia: “el trazado de quien no quiere ir en linea recta se parecerá sin
duda a un laberinto”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada