Aproximació mítica a la Ha de la dansa

(prèvia. Aquesta reflexió està basada en els apunts de Roberto Fratini Serafide. No copyright infringement intended etc.etc.)

JORDI RIBOT - El primer problema que ens trobem quan parlem d’història de la dansa és que aquesta és experiencial, no deixa rastre. Quan ens proposem historiar el teatre, per exemple, es genera un ferotge debat entre els que defensen el text com a base històrica suficient, i els que entenen que la dimensió espectacular, el fet, el moment, la interpretació en si queda així sempre relegada a un segon terme.

En dansa aquest debat no existeix. Per més que ja faci temps que es compta amb sistemes de notació coreogràfica – Laban, Beneche – la dansa segueix essent interessant per la seva vivència subjectiva, del moment. Sigui aquesta més formalista o més sensorial, més narrativa o més abstracta... El Momentum és el seu principal objecte d’interès, i així ha estat sotjada per filòsofs, pensadors i teòrics al llarg de tots els temps. El que importa més en la dansa és la sensació, els flaixos de significat, i la seva condició efímera. En aquest sentit, és curiós i donaria per tot un altre article la idea que una cosa tant viva com la dansa hagi de morir tan ràpid. És paradoxal.

Però tornant a la idea de com podem estudiar la història de la dansa: en què es basa? Testimonis col·laterals, documentsde societat, falsificacions mitjevals, mites, cròniques creades per formar part de l’imaginari poètic... tot plegat ens aboca a un necessari ACOSTAR-NOS a la veritat, i a la mercè de la nostra pròpia imaginació per escollir un entrellat possible. És fascinant, ja que, quan veiem un espectacle de dansa, solem trobar-nos amb una equació similar. La dansa funciona igual que la seva pròpia història: d’una forma mítica.

El Mite, el del regne de l’imaginari, el que defensa – i així s’aplica en la dansa – que hi ha elements del destí de l’home que només es poden explicar en termes genèrics, simbòlics, d’interpretació lliure. La dansa, així, la definició, el que s’entén i s’ha entès per dansa, i per tan la seva evolució, és una suma de mites falsos, d’interpretacions lliures. Però.... és això un problema? La a menys vàlida per ser estudiada? NO. Perquè la història de la dansa, per mítica que sigui, no deixa de ser la millor aproximació que tenim per entendre la relació estreta i existent entre DANSA i REALITAT.

En essència, la dansa és una art muda, que converteix el cos, aquest cos tosc i humà i terrenal en signe. Per narratiu que sigui l’espectacle, la dansa mai partirà de la claredat del llenguatge, duent a una tensió eterna entre el que es vol expressar i la impossibilitat de fer-ho de forma clara: poques coses hi ha de més reals i humanes que aquesta afirmació.

La dansa és confusa, laberíntica, una suma de signes elusius que ens volen donar “una idea de”, convertint-se sense voler-ho, potser, en una gran defensora de l’AMBIVALÈNCIA de la veritat.

Per tancar, és la mateixa relació que s’estableix entre el mite davant la història, o que la història de la dansa respecte al seu objecte d’estudi.

Ambivalent, doncs. I què? Walter Benjamin deia: “el trazado de quien no quiere ir en linea recta se parecerá sin duda a un laberinto”

Reflexió des del mundillo.

He publicat aquesta relfexió al meu bloc Moving&Thoughts: http://movingandthougths.blogspot.com i he pensat que seria interessant també compartir-la amb gent que es troben en una situació similar a la meva. 

He anat a Amsterdam aquesta setmana, per patinar sobre els canals gelats i per documentar-me sobre el meu treball de máster sobre Hans van Manen (qui no sàpiga qui és Hans van Manen, que faci clic aquí!).  El tema és que per enxufe descarat no només vaig llegir llibres i revistes, sinó que vaig acabar assistint a un assaig de la nova peça de l'home en qüestió. Per comparar, és com si a un aspirant a entrenador de 3a regional el deixessin assistir a la xerrada tècnica de Guardiola. Perquè a més a més vaig assistir a la creació del final de la peça, que s’ha d’estrenar la setmana que ve dins el programa de noves creacions Present/s.

He vist en acció a un mestre, un dels coreògrafs de dansa neo/post/para-clàssica vius més valorats del panorama actual, tot i que aquí a casa nostra no el conegui ni Cristòfol. Però el que ha fet l’ocasió especial i inoblidable no ha estat veure’n la genialitat sinó el contrari: observar com un homenet de gairebé 80 anys treballava en una sala amb les mateixes eines que jo, i treia a través de l’aproximació, l’assaig/error i la simple confiança i gaudi en el procés i en/amb els seus intèrprets un resultat formidable. 

(tràiler d'assajos de HNB per la mostra de nous treballs Present/s)

M’estic formant com a coreògraf, però no sóc tan naïf com per pensar que aprendré tot l’ofici a l’aula. Aprenc un munt, sí, però del que es tracta finalment és d’anar-me fent un esquema propi, descobrir què/com i per què em motiva, i a partir de la motivació, llençar-me a la piscina. No és fàcil, també perquè cada professor – òbviament – el que vol transmetre és el mètode que el/la motiva a ell/ella. Allò del librillo. Em presenten/introdueixen la seva motivació, el seu sistema, i és feina meva – ha de ser-ho, consti que no em queixo – passar això per un filtre i no deixar-me vèncer per la frustració de veure que aquella sabata potser no encaixa del tot, i que si la sabata no encaixa, potser no encaixarà el vestit, etc.

Les assignatures teòriques no pressionen la meva capacitat creativa en primera persona, o almenys no ho fan directament, però sí que apugen l’aposta. M’ajuden a entreveure que el món on m’he ficat no és tan evident com fer el que em roti i esperar una subvenció perquè suposadament tinc dret a ser poeta. Però per interessant, essencial i necessària que trobi la informació sobre idees, valors estètics, corrents i filosofies aixecades per generacions anteriors, corro el risc de caure de nou en un error: pensar que qui creava sabia què estava fent en tot moment, i tenia domini en un 100% de la lectura estètica del fruit del seu treball. I re-caure, llavors, més avall encara, en el pànic a la pàgina en blanc, a l’espai buit: no ja per no saber què dir/fer, sinó per dir/fer quelcom ridículament obvi i insuls...

Ni una ni l’altra. Si miro enrere escolto com tots els bons professors que he tingut ja han estat previsors: he sentit parlar des de la teoria i la pràctica del benefici de l’error, de l’assaig, de la necessitat d’emmotllar les lliçons al propi ideari... també de la ceguera relativa necessària a l’hora de començar a i acabar de crear, i del “el que tu entenguis serà vàlid”. Més curiós encara, en processos creatius com el de la interpretació o l’escriptura m'he llençat en piscines similars i n’he tastat l’adrenalina... però en el de la dansa em segueixen perseguint els meus dimonis.

Potser necessitava veure-ho amb els meus propis ulls. I en Hans van Manen ho he pogut veure en directe, finalment: La idea aproximada, la possibilitat de declinació infinita d’una idea, i sobretot el treball de sala: la confiança en les persones amb les que es treballa, la creativitat de les quals pot i ha de sumar-se necessàriament a la del coreògraf. No parlo per tant ja de la forma, ni si aquesta em va agradar o no - sinó del procés, de la honestedat, individualitat i possibilitat dins del procés. 

Vaig sortir estranyament tranquil i encisat d’aquella sala. Per haver vist en acció a artistes de la talla d’Igone de Jong o Joseph Varga (la Messi i l’Iniesta del HNB), sens dubte, però sobretot per aquest dolç entendre que ja ho tinc en mi! I que potser ja començaria a ser hora de llançar-me a nedar.