dimecres, 30 de gener del 2013

Festival exprés de dansa: els tallers de 4t


Els alumnes de quart de Coreografia i Tècniques d’Interpretació de la Dansa presenten els propers 8 i 9 de febrer un recull de tallers al Teatre Estudi de l’Institut del Teatre. El programa consta de diverses peces curtes, entre vuit i deu minuts cadascuna, que en molts casos són un avenç dels projectes de final de carrera dels seus creadors.

Aquesta generació concreta d’alumnes és l’última que cursa el pla d’estudis previ al procés de Bolonya, i això duu amb si també un perfil particular. El Conservatori Superior de Dansa – escola que forma part de l’Institut – ha unit en aquesta promoció a persones d’edats, estils i recorreguts molt diversos. Així, durant quatre anys les aules han estat per aquests nous creadors un punt de trobada i intercanvi entre tècniques, tradicions i experiències particulars. Aquest aprenentatge mutu s’ha sumat per tant a l’adquisició de recursos compositius i nocions teòriques i pràctiques enfocades a ampliar la seva visió del que és i del que pot ser dansa avui en dia.

La diversitat de perfils ha originat necessàriament una diversitat similar en les propostes presentades a aquesta mostra. Cada creador és un món, i això es pot veure en diferents aspectes, des de l’estil o tècnica de base escollida per proposar el moviment fins a la mateixa noció de codi: Alguns estudiants, per exemple, han ubicat la seva recerca en un terreny híbrid, explorant les fronteres cada cop més difuses entre dansa i teatre. D’altres han dut a terme treballs d’ordre més formal, o han apostat per la construcció d’ambients expressius a través del moviment partint d’un tema determinat.    

L’interès de la mostra, a banda del valor de cada peça per separat, rau en la riquesa que suposa veure-les juxtaposades. A mode de “festival exprés”, el volum d’informació de la seva suma permetrà a l’espectador descobrir – qui sap – noves tendències o possibilitats coreogràfiques que desconeixia; mentre observa els primers experiments d’una fornada de nous creadors en dansa que aspiren a consolidar-se en els anys a venir.

dimecres, 12 de desembre del 2012

El moviment rotatori en la coreografia occidental del s.XX


Publiquem regularment treballs d'alumnes d'assignatures de les carreres de coreografia i pedagogia de la dansa, i també treballs de fi de màster o llicenciatura d'alumnes o professors del CSD, per obrir portes a la major difusió del coneixement generat al si del conservatori. En aquest cas, publiquem el treball de fi de màster del professor Agustí Ros. 

Per accedir al pdf del text complert, feu clic AQUI

Autor: Agustí Ros i Vilanova
Títol: El moviment rotatori en la coreografia occidental del s. XX
Any d’elaboració: 2011
Lectura: 12 setembre 2011
Director del treball: Víctor Molina Escobar
Tipus de treball: Treball de recerca
Titulació: DEA
Departament/ centre: Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona
Paraules clau: Moviment rotatori, coreografia, notació Laban

Resum:

En el panorama de la coreografia occidental del s.XX, la qual inaugura un nou cicle de la dansa on el coreògraf prioritza la seva escriptura personal enfront de l’estil coreogràfic acadèmic, la composició coreogràfica agafa noves vies on els moviments es composen diferentment de com s’havia fet fins aquell moment.

A partir de l’anàlisi del moviment rotatori, pres com un element constructor de la composició, es pot observar com la coreografia va prenent formes diverses segons els objectius estètics del coreògraf.

El treball de recerca indaga a través de cinc exemples coreogràfics occidentals del s. XX, l’ús del moviment rotatori.  A partir de la metodologia analítica que ofereix la notació i la teoria del moviment de R. Laban, al llarg de la recerca es fa un inventari del tipus de moviment rotatori utilitzat morfològic  sintàcticament  i se’n fa una lectura segons aquest s’ubica en l’obra coreogràfica.

Els exemples analitzats: L’Après midi d’un faune de Vaslav Nijinsky (1912), Shakers de Doris Humphrey  (1931),  Septet (fragment In the Morgue) de Merce Cunningham, Hands  de Wim Vandekeybus concepte Thierry de Mey (1987), i Déjà vu  Hans van Manen (1995); demostren a través d’una complexitat compositiva coreogràfica ascendent, com la manipulació dels factors del moviment rotatori fa canviar radicalment l’estructura de l’entramat coreogràfic i en conseqüència la forma i l’estètica.



dimarts, 27 de novembre del 2012

Donka, una carta a Txèkhov


L'espectacle Donka, estrenat el 2010 per encàrrec del Festival Internacional Txèkhov de Moscou, va estar del 17 al 21 d'Octubre representant al Teatre Nacional de Catalunya, va obtenir molt bona acollida entre el públic. No és un espectacle de teatre, de dansa o de circ, però és un espectacle que conté en si mateix cadascuna d'aquestes arts en petites mesures, és un espectacle de moments, d'imatges, de petits detalls, tal com ho descriu el mateix director Daniel Finzi Pasca, fundador del Teatre Sunil i creador d'espectacles com "Nomade", "Rain" i "Nebbia" amb el Cirque Eloize, "Corteo" amb el Cirque du Soleil, i amb la seva pròpia companyia Finzi Pasca ha realitzat espectacles com "Icaro", "Te Amo" i "Tres Tristes Tango", entre altres. Actualment, es troba amb la seva companyia creant una nova producció anomenada "La Verità", basada en la vida de Dalí, l'obra presentarà un teló pintat pel mateix Dalí en els anys 40, l'obra s'estrenarà el gener del 2013 a Montreal.

Txèkhov, metge i gran escriptor rus li encantava pescar, i Donka, en rus, és la campaneta que tenen les canyes de pescar per avisar si un peix ha mossegat l'ham. Les escenes que es poden veure en l'espectacle de Donka estan inspirades en l'ambient i les atmosferes de les obres i diaris de Txèkhov, i més que escenes dins d'un espectacle són com imatges i moments que t’acaricien la cara, posseeixen un gran lirisme al mateix temps que un gran humor, com el número de trapezi a tres que realitzen els personatges d'Olga, Masha i Irina, en el qual van comentat les seves situacions entre elles alhora que realitzen diversos trucs al trapezi, aquests tres personatges són les protagonistes d'una obra de Txèkhov titulada “Les Tres Germanes”. Un altre moment humorístic és la contorsió que l’hi imposen al pacient que presenta mal de coll, o des del meu punt de vista, l'escena més aconseguida dins de Donka és el gran “zapateado” que realitza la ballarina que es troba tota l'estona lluitant per no caure a causa de l’espai relliscós en què està ballant i sense perdre per això en cap moment el temps rítmic de la peça del “zapateado”.

 (tràiler de l'espectace Donka)

Cal esmentar que els artistes han d’aprendre el text de l'obra en l'idioma del lloc on actuen, i fins i tot s'assabenten de les coses gracioses del lloc i les incorporen al text, però no s'aprenen el text en un altre idioma de memòria sinó que tracten de dir-ho pensant en la llengua materna de cadascú i anar traduint sobre la marxa, d'aquesta manera sembla més fresc i espontani però fa que hagin frases que no s'arribin a entendre del tot. Un d'aquests artistes és l'espanyol David Menes, graduat el 2009 a l'Escola Nacional de Circ de Montreal, el qual està present en gran part de l'espectacle; seva és la gran imatge de Donka que es troba girant amb la roda Cyr sobre un fons groguenc al mateix temps que li van caient del cel pètals de roses. En el seu número de malabars realitza una rutina de boles molt aconseguida en què el seu gran punt fort són els equilibris de boles que fa entre el bíceps i l'avantbraç. També realitza malabars i equilibris amb diferents boles de gel que recorda molt a l'espectacle "PPP" de malabars amb boles de gel de l'ara dona Philippe Menard.

Es pot dir que Finzi Pasca repeteix en Donka els patrons que ja venia utilitzant en les seves anteriors creacions amb el Cirque Eloize i el Cirque du Soleil: grans cortines que deixen traslluir el que es troba darrere, el tipus de música, el tipus de làmpades i llits que apareixen, en certs moments de l'espectacle baixar la vara de focus del darrere gairebé a l'altura dels caps dels intèrprets per crear una visió com de marc a l'escena com si observéssim una fotografia... Es podria dir que Finzi Pasca té una manera de fer molt característica de fer, molt seva.

El públic que vagi a veure Donka no es trobarà amb un espectacle de números de circ com a tal, ni coreografies de dansa pròpiament dites; amb Donka sorgeixen les típiques preguntes: ¿Són artistes de circ fent teatre? ¿Són actors ballant? ¿Què és?... Donka no té etiquetes, l'únic clar és que es compon de vuit artistes que no distingeixen entre un art i un altre, que salten, ploren, fan malabars, riuen, es queixen, creen ombres, criden... Per fer que el públic surti del teatre acariciat pel so d'una campaneta que t'avisa quan els peixos han mossegat l'ham.

Sergio Pla - alumne CSD

divendres, 4 de maig del 2012

Dansa Digital - Toni Gòmez (TFC)

Aquest Treball de Fi de Carrera de la llicenciatura en Humanitats se situa en el marc del grup de recerca sobre la societat de la informació de la Universitat Oberta de Catalunya dirigit per Joan Campàs Montaner, qui ha estat el Tutor del treball. El TFC "Dansa digital" va ser presentat i defensat en gener de 2010 a la UOC.

Llegiu-lo fent clic AQUI

dissabte, 28 d’abril del 2012

DIA INTERNACIONAL DE LA DANSA!

A continuació trobeu el missatge que l'APdC ha encarregat a Marta Almirall amb motiu del DID.

L'APdC en farà la lectura el dia 29 d'abril a La Plaça de la Catedral com a part de l'acció participativa de dansa (17.30h i 18h): 


"Abraçats al ritme, a la música, a vegades també a un silenci bategant; movem ara un peu, ara un braç, i en el desequilibri ens llancem al buit, surem, saltem en un espai i un temps que volem ple de notes i de gestualitat...

Ens entrenem en l'esforç, en el pas, en el gest per a millorar.
Som el somni dels alegres.
L'alegria dels ensopits.
L'harmonia dels decidits.
Perquè la dansa ens commou i ens porta a llocs impensats.
Moure's és per als humans necessari, i ballar fa feliç, molt feliç.

I per això volem celebrar aquests  25 anys de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya i el  Dia Internacional de la Dansa, compartint tot allò que té de prodigiós la nostra professió:

La meravella del gest.
La gràcia del moviment.
La bellesa de l'acció.
L'elegància ingràvida i eloqüent de la dansa.

Perquè els ballarins i les ballarines som un exemple d'esforç i de disciplina, i el nostre llegat és aquest: la creació i la interpretació  d'un moviment efímer personal i col·lectiu alhora.

BALLEM, promovem la dansa a les escoles, fem partícips a les noves generacions d'una manera de veure la vida i del món que no decep i que entusiasma.

Caminem junts, respirem junts, ballem junts.

Ballem al so de totes les musiques!, i vivim de l'única manera que sabem viure : LLIURES I CREATIUS, embruixats PER LA DANSA.

VISCA LA DANSA!"

Marta Almirall i Elizalde, ballarina, coreògrafa i directora artística. Sòcia fundadora de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya. Funda la seva pròpia companyia i escola de dansa -Roseland- a l'any 1983, amb un especial interès per la formació i la divulgació de la dansa infantil i juvenil. Premi Nacional de Dansa 2007. Ha treballat en produccions de dansa, teatre, TV i cinema. Actualment és cap del Departament de Festes, Tradicions i Festivals de l'Institut de Cultura de Barcelona.

dimarts, 20 de març del 2012

Crida a la participació!

PARTICIPA AL BLOC DERIVES DEL CSD

Ets alumne o graduat del CSD?
Envia les teves reflexions, crítiques, espectacles, propostes d'articles per fer, treballs, etc. a:


Podem donar forma - també verbal - a qualsevol idea, i junts, anar donant nous graus de valor al coneixement adquirit durant i després de la carrera. 

Fem d'aquest espai un lloc obert a la reflexió sobre la dansa, un aparador de l'activitat d'alumnes i graduats, i un lloc de trobada i discussió d'idees que siguin del nostre interés.




divendres, 16 de març del 2012

Aproximació mítica a la Ha de la dansa



(prèvia. Aquesta reflexió està basada en els apunts de Roberto Fratini Serafide. No copyright infringement intended etc.etc.)

JORDI RIBOT - El primer problema que ens trobem quan parlem d’història de la dansa és que aquesta és experiencial, no deixa rastre. Quan ens proposem historiar el teatre, per exemple, es genera un ferotge debat entre els que defensen el text com a base històrica suficient, i els que entenen que la dimensió espectacular, el fet, el moment, la interpretació en si queda així sempre relegada a un segon terme.

En dansa aquest debat no existeix. Per més que ja faci temps que es compta amb sistemes de notació coreogràfica – Laban, Beneche – la dansa segueix essent interessant per la seva vivència subjectiva, del moment. Sigui aquesta més formalista o més sensorial, més narrativa o més abstracta... El Momentum és el seu principal objecte d’interès, i així ha estat sotjada per filòsofs, pensadors i teòrics al llarg de tots els temps. El que importa més en la dansa és la sensació, els flaixos de significat, i la seva condició efímera. En aquest sentit, és curiós i donaria per tot un altre article la idea que una cosa tant viva com la dansa hagi de morir tan ràpid. És paradoxal.

Però tornant a la idea de com podem estudiar la història de la dansa: en què es basa? Testimonis col·laterals, documentsde societat, falsificacions mitjevals, mites, cròniques creades per formar part de l’imaginari poètic... tot plegat ens aboca a un necessari ACOSTAR-NOS a la veritat, i a la mercè de la nostra pròpia imaginació per escollir un entrellat possible. És fascinant, ja que, quan veiem un espectacle de dansa, solem trobar-nos amb una equació similar. La dansa funciona igual que la seva pròpia història: d’una forma mítica.

El Mite, el del regne de l’imaginari, el que defensa – i així s’aplica en la dansa – que hi ha elements del destí de l’home que només es poden explicar en termes genèrics, simbòlics, d’interpretació lliure. La dansa, així, la definició, el que s’entén i s’ha entès per dansa, i per tan la seva evolució, és una suma de mites falsos, d’interpretacions lliures. Però.... és això un problema? La a menys vàlida per ser estudiada? NO. Perquè la història de la dansa, per mítica que sigui, no deixa de ser la millor aproximació que tenim per entendre la relació estreta i existent entre DANSA i REALITAT.

En essència, la dansa és una art muda, que converteix el cos, aquest cos tosc i humà i terrenal en signe. Per narratiu que sigui l’espectacle, la dansa mai partirà de la claredat del llenguatge, duent a una tensió eterna entre el que es vol expressar i la impossibilitat de fer-ho de forma clara: poques coses hi ha de més reals i humanes que aquesta afirmació.
La dansa és confusa, laberíntica, una suma de signes elusius que ens volen donar “una idea de”, convertint-se sense voler-ho, potser, en una gran defensora de l’AMBIVALÈNCIA de la veritat.
Per tancar, és la mateixa relació que s’estableix entre el mite davant la història, o que la història de la dansa respecte al seu objecte d’estudi.

Ambivalent, doncs. I què? Walter Benjamin deia: “el trazado de quien no quiere ir en linea recta se parecerá sin duda a un laberinto”