El moviment rotatori en la coreografia occidental del s.XX

Publiquem regularment treballs d'alumnes d'assignatures de les carreres de coreografia i pedagogia de la dansa, i també treballs de fi de màster o llicenciatura d'alumnes o professors del CSD, per obrir portes a la major difusió del coneixement generat al si del conservatori. En aquest cas, publiquem el treball de fi de màster del professor Agustí Ros. 

Per accedir al pdf del text complert, feu clic AQUI

Autor: Agustí Ros i Vilanova

Títol: El moviment rotatori en la coreografia occidental del s. XX

Any d’elaboració: 2011

Lectura: 12 setembre 2011

Director del treball: Víctor Molina Escobar

Tipus de treball: Treball de recerca

Titulació: DEA

Departament/ centre: Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona

Paraules clau: Moviment rotatori, coreografia, notació Laban

Resum:

En el panorama de la coreografia occidental del s.XX, la qual inaugura un nou cicle de la dansa on el coreògraf prioritza la seva escriptura personal enfront de l’estil coreogràfic acadèmic, la composició coreogràfica agafa noves vies on els moviments es composen diferentment de com s’havia fet fins aquell moment.

A partir de l’anàlisi del moviment rotatori, pres com un element constructor de la composició, es pot observar com la coreografia va prenent formes diverses segons els objectius estètics del coreògraf.

El treball de recerca indaga a través de cinc exemples coreogràfics occidentals del s. XX, l’ús del moviment rotatori.  A partir de la metodologia analítica que ofereix la notació i la teoria del moviment de R. Laban, al llarg de la recerca es fa un inventari del tipus de moviment rotatori utilitzat morfològic  sintàcticament  i se’n fa una lectura segons aquest s’ubica en l’obra coreogràfica.

Els exemples analitzats: L’Après midi d’un faune de Vaslav Nijinsky (1912), Shakers de Doris Humphrey  (1931),  Septet (fragment In the Morgue) de Merce Cunningham, Hands  de Wim Vandekeybus concepte Thierry de Mey (1987), i Déjà vu  Hans van Manen (1995); demostren a través d’una complexitat compositiva coreogràfica ascendent, com la manipulació dels factors del moviment rotatori fa canviar radicalment l’estructura de l’entramat coreogràfic i en conseqüència la forma i l’estètica.