Donka, una carta a Txèkhov

L'espectacle Donka, estrenat el 2010 per encàrrec del Festival Internacional Txèkhov de Moscou, va estar del 17 al 21 d'Octubre representant al Teatre Nacional de Catalunya, va obtenir molt bona acollida entre el públic. No és un espectacle de teatre, de dansa o de circ, però és un espectacle que conté en si mateix cadascuna d'aquestes arts en petites mesures, és un espectacle de moments, d'imatges, de petits detalls, tal com ho descriu el mateix director Daniel Finzi Pasca, fundador del Teatre Sunil i creador d'espectacles com "Nomade", "Rain" i "Nebbia" amb el Cirque Eloize, "Corteo" amb el Cirque du Soleil, i amb la seva pròpia companyia Finzi Pasca ha realitzat espectacles com "Icaro", "Te Amo" i "Tres Tristes Tango", entre altres. Actualment, es troba amb la seva companyia creant una nova producció anomenada "La Verità", basada en la vida de Dalí, l'obra presentarà un teló pintat pel mateix Dalí en els anys 40, l'obra s'estrenarà el gener del 2013 a Montreal.

Txèkhov, metge i gran escriptor rus li encantava pescar, i Donka, en rus, és la campaneta que tenen les canyes de pescar per avisar si un peix ha mossegat l'ham. Les escenes que es poden veure en l'espectacle de Donka estan inspirades en l'ambient i les atmosferes de les obres i diaris de Txèkhov, i més que escenes dins d'un espectacle són com imatges i moments que t’acaricien la cara, posseeixen un gran lirisme al mateix temps que un gran humor, com el número de trapezi a tres que realitzen els personatges d'Olga, Masha i Irina, en el qual van comentat les seves situacions entre elles alhora que realitzen diversos trucs al trapezi, aquests tres personatges són les protagonistes d'una obra de Txèkhov titulada “Les Tres Germanes”. Un altre moment humorístic és la contorsió que l’hi imposen al pacient que presenta mal de coll, o des del meu punt de vista, l'escena més aconseguida dins de Donka és el gran “zapateado” que realitza la ballarina que es troba tota l'estona lluitant per no caure a causa de l’espai relliscós en què està ballant i sense perdre per això en cap moment el temps rítmic de la peça del “zapateado”.

 (tràiler de l'espectace Donka)

Cal esmentar que els artistes han d’aprendre el text de l'obra en l'idioma del lloc on actuen, i fins i tot s'assabenten de les coses gracioses del lloc i les incorporen al text, però no s'aprenen el text en un altre idioma de memòria sinó que tracten de dir-ho pensant en la llengua materna de cadascú i anar traduint sobre la marxa, d'aquesta manera sembla més fresc i espontani però fa que hagin frases que no s'arribin a entendre del tot. Un d'aquests artistes és l'espanyol David Menes, graduat el 2009 a l'Escola Nacional de Circ de Montreal, el qual està present en gran part de l'espectacle; seva és la gran imatge de Donka que es troba girant amb la roda Cyr sobre un fons groguenc al mateix temps que li van caient del cel pètals de roses. En el seu número de malabars realitza una rutina de boles molt aconseguida en què el seu gran punt fort són els equilibris de boles que fa entre el bíceps i l'avantbraç. També realitza malabars i equilibris amb diferents boles de gel que recorda molt a l'espectacle "PPP" de malabars amb boles de gel de l'ara dona Philippe Menard.

Es pot dir que Finzi Pasca repeteix en Donka els patrons que ja venia utilitzant en les seves anteriors creacions amb el Cirque Eloize i el Cirque du Soleil: grans cortines que deixen traslluir el que es troba darrere, el tipus de música, el tipus de làmpades i llits que apareixen, en certs moments de l'espectacle baixar la vara de focus del darrere gairebé a l'altura dels caps dels intèrprets per crear una visió com de marc a l'escena com si observéssim una fotografia... Es podria dir que Finzi Pasca té una manera de fer molt característica de fer, molt seva.

El públic que vagi a veure Donka no es trobarà amb un espectacle de números de circ com a tal, ni coreografies de dansa pròpiament dites; amb Donka sorgeixen les típiques preguntes: ¿Són artistes de circ fent teatre? ¿Són actors ballant? ¿Què és?... Donka no té etiquetes, l'únic clar és que es compon de vuit artistes que no distingeixen entre un art i un altre, que salten, ploren, fan malabars, riuen, es queixen, creen ombres, criden... Per fer que el públic surti del teatre acariciat pel so d'una campaneta que t'avisa quan els peixos han mossegat l'ham.

Sergio Pla - alumne CSD