Donka, una carta a Txèkhov

L'espectacle Donka, estrenat el 2010 per encàrrec del Festival Internacional Txèkhov de Moscou, va estar del 17 al 21 d'Octubre representant al Teatre Nacional de Catalunya, va obtenir molt bona acollida entre el públic. No és un espectacle de teatre, de dansa o de circ, però és un espectacle que conté en si mateix cadascuna d'aquestes arts en petites mesures, és un espectacle de moments, d'imatges, de petits detalls, tal com ho descriu el mateix director Daniel Finzi Pasca, fundador del Teatre Sunil i creador d'espectacles com "Nomade", "Rain" i "Nebbia" amb el Cirque Eloize, "Corteo" amb el Cirque du Soleil, i amb la seva pròpia companyia Finzi Pasca ha realitzat espectacles com "Icaro", "Te Amo" i "Tres Tristes Tango", entre altres. Actualment, es troba amb la seva companyia creant una nova producció anomenada "La Verità", basada en la vida de Dalí, l'obra presentarà un teló pintat pel mateix Dalí en els anys 40, l'obra s'estrenarà el gener del 2013 a Montreal.

Txèkhov, metge i gran escriptor rus li encantava pescar, i Donka, en rus, és la campaneta que tenen les canyes de pescar per avisar si un peix ha mossegat l'ham. Les escenes que es poden veure en l'espectacle de Donka estan inspirades en l'ambient i les atmosferes de les obres i diaris de Txèkhov, i més que escenes dins d'un espectacle són com imatges i moments que t’acaricien la cara, posseeixen un gran lirisme al mateix temps que un gran humor, com el número de trapezi a tres que realitzen els personatges d'Olga, Masha i Irina, en el qual van comentat les seves situacions entre elles alhora que realitzen diversos trucs al trapezi, aquests tres personatges són les protagonistes d'una obra de Txèkhov titulada “Les Tres Germanes”. Un altre moment humorístic és la contorsió que l’hi imposen al pacient que presenta mal de coll, o des del meu punt de vista, l'escena més aconseguida dins de Donka és el gran “zapateado” que realitza la ballarina que es troba tota l'estona lluitant per no caure a causa de l’espai relliscós en què està ballant i sense perdre per això en cap moment el temps rítmic de la peça del “zapateado”.

 (tràiler de l'espectace Donka)

Cal esmentar que els artistes han d’aprendre el text de l'obra en l'idioma del lloc on actuen, i fins i tot s'assabenten de les coses gracioses del lloc i les incorporen al text, però no s'aprenen el text en un altre idioma de memòria sinó que tracten de dir-ho pensant en la llengua materna de cadascú i anar traduint sobre la marxa, d'aquesta manera sembla més fresc i espontani però fa que hagin frases que no s'arribin a entendre del tot. Un d'aquests artistes és l'espanyol David Menes, graduat el 2009 a l'Escola Nacional de Circ de Montreal, el qual està present en gran part de l'espectacle; seva és la gran imatge de Donka que es troba girant amb la roda Cyr sobre un fons groguenc al mateix temps que li van caient del cel pètals de roses. En el seu número de malabars realitza una rutina de boles molt aconseguida en què el seu gran punt fort són els equilibris de boles que fa entre el bíceps i l'avantbraç. També realitza malabars i equilibris amb diferents boles de gel que recorda molt a l'espectacle "PPP" de malabars amb boles de gel de l'ara dona Philippe Menard.

Es pot dir que Finzi Pasca repeteix en Donka els patrons que ja venia utilitzant en les seves anteriors creacions amb el Cirque Eloize i el Cirque du Soleil: grans cortines que deixen traslluir el que es troba darrere, el tipus de música, el tipus de làmpades i llits que apareixen, en certs moments de l'espectacle baixar la vara de focus del darrere gairebé a l'altura dels caps dels intèrprets per crear una visió com de marc a l'escena com si observéssim una fotografia... Es podria dir que Finzi Pasca té una manera de fer molt característica de fer, molt seva.

El públic que vagi a veure Donka no es trobarà amb un espectacle de números de circ com a tal, ni coreografies de dansa pròpiament dites; amb Donka sorgeixen les típiques preguntes: ¿Són artistes de circ fent teatre? ¿Són actors ballant? ¿Què és?... Donka no té etiquetes, l'únic clar és que es compon de vuit artistes que no distingeixen entre un art i un altre, que salten, ploren, fan malabars, riuen, es queixen, creen ombres, criden... Per fer que el públic surti del teatre acariciat pel so d'una campaneta que t'avisa quan els peixos han mossegat l'ham.

Sergio Pla - alumne CSD

UN PARADÍS MOLT TERRENAL - Emio Greco

Aproximar-se a espais només coneguts per referències fantàstiques, paranormals, amaga un risc i una oportunitat. El paradís, el cel, l’infern, el purgatori, el limbo, són espais que estan definits per la fe, ningú n’ha tornat per explicar-nos com li ha anat. Per la fe, i per un llistat interminable de referències bibliogràfiques, icòniques, audiovisuals, etc que tenen el mateix origen.

Parlo de risc i d’oportunitat per igual perquè tal i com un té una llibertat aparentment absoluta per fer-ne una versió i interpretació lliure, sense que ningú pugui contradir-lo, és ben sabut que no podem – i sovint no ens interessa – deslligar el que som del que sabem, del que hem viscut i del que hem après. I en aquesta consciència, caure en tòpics excessius és molt fàcil. Fins on és el “meu” paradís, i fins a quin punt és el que tots coneixem? Fins on vull mostrar l’un, i fins on vull mostrar l’altre?

Emio Greco i Peter c. Scholten, amb "you PARA/DISO" es queden en un entremig incert en aquesta equació. A l’entrada de l’espectacle, repartien mostres amb un perfum creat especialment per a l’espectacle, i amb la pretensió d’haver embotellat la fragància del paradís. Volent ampliar la idea d’obra d’art Total, s’afegien als perfumistes els coreògrafs i l’arquitecte dissenyador de l’espai escènic, Minsuk Cho. Potser per això la incertesa: la juxtaposició dels tres no conformava un sol paradís, una sola versió ni proposava per tant una imatge suficientment suggestiva com traslladar-nos com a espectadors a al Paradise que es pretenia mostrar. És una llàstima.

I és curiós perquè a Hell Greco sí que ho van aconseguir. A Hell un en sortia amb una sensació de luxúria, de pecat, i la combinació de diferents disciplines escèniques conferia un ritme trepidant, aventurer, inconscient i en espiral que cada vegada et feia baixar més i més a les catacumbes.

Per què l’un sí i l’altre no? Naturalment, partim de la base que tot el que escric és la meva opinió personal, però jo apuntaria dos motius units en un de sol: la falta d’harmonia.

Un dels grans elements definitoris del paradís – del típic, no dic que hagi de ser així – és la idea de l’harmonia. En la peça de Greco espai escènic i vestuari no s’adiuen al tipus de moviment, i el perfum... el perfum va per lliure i un no acaba d’entendre el seu rol en tot plegat. I la sensació que les coses es fan perquè sí, o per provar-ho, no em solen agradar per norma.

El segon motiu també va en la mateixa línia. L’estil de Greco simplement quadra més amb l’infern que el paradís. El seu és un moviment sorgit de la lluita, del què queda quan has exhaurit físicament les opcions d’un motiu, o d’un gest. El residu és la seva potència. Sí que pot tenir el sentit de redempció, i de viatge solitari, ja que els sis ballarins extreuen residus diferents i en potenciar això Greco és un mestre, però no obstant això són motius i recerques que miren avall, amb salts però amb més recaigudes que projecten anhels però no triomfs ni arribades ni pau... Quin paradís més angoixant!

Les coreografies de Greco, per tant, si bé suggerents no duen a imaginar l’eteri. Els vels de l’escenografia sí, potser massa – a estones només hi faltava Sant Pere sacsejant les claus – però dansa, escenografia i perfum no semblaven haver estat realment posades al servi de la mateix idea de paradís. Era un risc, i una aventura... però el resultat disharmònic ha resultat ser molt terrenal. 


Jordi Ribot